Especial centenari Guillem Viladot
Guillem Viladot 1922-2022
Viladot i Agramunt
L’arrelament de Guillem Viladot a Agramunt no només li venia de naixement sinó que arrencava de la pròpia nissaga, a través de la qual també li pervingué l’ofici d’apotecari. La gent gran encara el recorda a la farmàcia del carrer Sió, on molt sovint eren els seus dependents els qui atenien el públic, mentre ell seia al despatxet sense porta que s’havia arreglat a l’interior de la botiga. Sempre va viure a Agramunt, encara que per a més exactitud hem de precisar que abans de la guerra va passar un curs als Maristes de Lleida i, després del conflicte, se n’anà uns anys a Barcelona a casa d’uns oncles per estudiar farmàcia a la Universitat. També va passar un temps llarg a Madrid mentre preparava les oposicions de farmacèutic juntament amb la seva esposa Montserrat Felip.
JP
Jaume Cots recorda GV
Del Guillem, en tinc un bon record. La meva amistat amb ell venia d’haver estat de la redacció de Sió, sobretot, a partir de la segona vegada, ja que ambdós ho vam deixar un temps per causes diverses. Quan l’alcalde Manuel Mazón plegà (llavors el batlle era el director oficial de la revista) el substituí Josep Maria Inglés, amic d’infantesa de Guillem, el qual li va sol·licitar que tornés a entrar a Sió. I llavors va ser quan en Viladot va venir per segona vegada a demanar-me que m’incorporés a la revista.
Viladot i el paisatge
De tots és ben sabut que en Guillem Viladot va convertir la nostra població en epicentre creatiu de gran part de la seva producció literària i artística. Bona part de les seves obres literàries tenen el nostre poble com a escenografia de les seves històries. Llibres com Temps d’estrena, Els infants de Riella, o La cendra en són una bona mostra.
Josep Bertran
Cantates, fugues i colls de la baralla
Les vint-i-quatre hores del dia, els set dies de la setmana, totes i cadascuna de les setmanes del mes i tots els mesos de l’any, les persones no parem de fer coses que en la majoria d’ocasions es materialitzen en rastres palpables. Aquests rastres poden ser efímers i caducs com ara preparar un bon àpat amb tot l’amor del món o, contràriament, poden ser sòlidament duradors i perdurables en el temps i en l’espai. Estic parlant, entre aquests segons, de fotografies, de manuscrits, de documents de tota mena i condició que, de vegades, guardats en caixes i calaixeres, es converteixen en un tresor.
Teresa Ibars
Viladot, l’etern adolescent
No recordo si aquell dia de novembre de 1999 feia fred. Em veig a mi mateixa amb les mans a les butxaques d’un abric gris clar i amb la mirada perduda rere el fèretre de l’amic desaparegut. Recordo que era diumenge, això sí que ho recordo, perquè, tot just feia dos dies que m’havien fet saber que havia mort. L’amic.
Recolzada en una de les parets de Lo Pardal, envoltada de cares llargues que no podien ni volien dissimular la tristor per la pèrdua, em retornava una i una altra vegada el seu somriure sorneguer, davall d’un bigoti poblat de saviesa.
Marta Alòs,escriptora
La música de les paraules
E del Centenari n Guillem va manifestar diverses vegades la seva frustració per no haver estat capaç de dominar, mínimament, algun instrument musical. Havia anat a classe, com ell mateix explica en el text “La solfa”, amb el Nando el carreter, però les ànsies de “rostolls plens de juny i de tarda” van frustrar les seves expectatives musicals.
Però, realment va fracassar?
Ricard Bertran Puigpinós
Viladot i la farmàcia
Acabada la Guerra Civil, Guillem Viladot es traslladà a Barcelona a casa d’uns oncles per continuar els estudis. Amb un sol any completà el batxillerat a l’Institut Balmes, i el següent començà farmàcia a la Universitat de Barcelona (curs 1940/41). En Guillem tenia 18 anys. Es pot dir que escollí la carrera més per tradició i imperatiu familiar que no pas perquè en fos entusiasta.
JP
Guillem de Riella
A l’Edat Mitjana un nom com el de l’encapçalament d’aquest paper seria ben bé el d’un trobador. Per què Guillem Viladot no se’n va servir mai? Al meu dietari Hora Nona, de 2005, parlo del nom Guillem i dic que és de rei, emperador, príncep coronat. El meu padrí, que era germanòfil, alçava la veu per dir “el Kàiser Guillem” en evocar els temps de la guerra europea de 1914-18.
Josep Vallverdú
Urc
Tacatacatacatac... La monodia del so de les tecles de la màquina d’escriure li provoquen una dolça somnolència, talment com si fos el repicar de l’aigua als vidres de les finestres els dies de pluja.
Ricard Bertran Puigpinós
Viladot i la poesia concreta i experimental
En Guillem Viladot fou un autor que va ampliar els límits de la poesia fins a incorporar-hi tota mena de tècniques, materials, suports i temàtiques. Podríem dir que fou un poeta “total”, fins al punt de fer-nos oblidar que l’obra que tenim davant és, en primer lloc, un poema. Viladot va ser capaç de crear poesies des de tècniques tan clàssiques com és la composició de sonets, fins a la producció d’obres tridimensionals utilitzant materials on no hi trobem cap lletra o paraula escrita. Sempre, però, fent poesia. Avui us volem parlar d’una de les branques poètiques on l’autor de Riella més va excel·lir i on va ser un pioner destacat en l’àmbit català, estatal i internacional: el de la poesia concreta.
Josep Bertran Mitjavila
El meu Diós
El periodisme de Guillem Viladot, de la gimnàstica a la quotidianitat com a la bellesa transcendent
Quan amb Ramon Badia vam idear l’última pàgina de la nova etapa de La Mañana vam pensar de fer el joc entre dos escriptors ben distints: Josep Vallverdú, que representaria el seny, i Guillem Viladot, que seria la rauxa. La fórmula va durar un temps fins que Josep Vallverdú va decidir que donava l’experiència per acabada. El mal de cap per substituir-lo no va durar gaire. Guillem Viladot es va oferir per fer l’article diari.
Josep Ramon Correal.
Periodista. Exdirector de La Mañana,
Diari de Lleida i Diari de Tarragona
Guillem Viladot
Hi havia una relació de veritable amistat entre Guillem Viladot i Josep Vallverdú. Eren molt diferents de caràcter, però Viladot (enemic del protocol i amant de la sorpresa com a joc) sabia tractar amb alegre naturalitat l’Eloi (fill de Vallverdú) i li contava acudits que el feien riure de debò.
Jordi Pàmias
Un vol de pardals
Un vol de pardals volteja les teves obres: els teus llibres de poesies, novel·les, poemes visuals o concrets i una muntanya d’articles...
Carme Riera Domènech
Didàctiques sobre Guillem Viladot (1)
La primavera de 1999 Guillem Viladot va demanar a un grup de treball format per professores i professors d’Agramunt, dels quals era el coordinador, si podíem preparar unes propostes didàctiques per a alumnes de centres escolars que visitessin Lo Pardal, igual com durant aquell curs havíem fet per a l’Espai Guinovart.
Ramon Bernaus i Santacreu
Viladot i la prosa curta
Després d’haver passat les oposicions de farmacèutic, a en Guillem se li declarà una pleuresia que el va retenir bastant de temps al llit. Com que el transcórrer de les hores era lent, va començar a escriure en català unes narracions curtes. Es tracta de noranta-set relats breus escrits amb un llenguatge ric i bell, amb una visió sorgida des d’una òptica íntima que recorden les pàgines de Platero y yo de Juan Ramon Giménez (un autor que coneixia i estimava).
JP
La tarda moria
La tarda moria en una mitja boirina. No tanta que esborrés els termes propers ni mitjans. Hom hauria dit que menar un cotxe encara era possible sense engegar alguna paraulota per raó de minva de visibilitat.
Josep Vallverdú
El poeta que va esdevenir vila
El passat 20 de març, el mateix dia que s’encetava la primavera, llegint un diari vaig ensopegar amb una frase de Jorge Luis Borges: “cuando los escritores mueren se convierten en libros, lo que al fin y al cabo, no es una encarnación tan mala”. Ves a saber per què em va venir al cap una imatge que vaig retenir de la meva darrera visita a Lo Pardal, un poema objecte de Guillem Viladot, Ideal del jo. Es tracta d’un muntatge a partir d’un crani adornat amb una corona de metall, aïllat dins d’una urna cúbica transparent. Fora del cub de vidre, hi ha afilerats, els quatre volums de la Poesia Completa de Viladot que representen l’esquelet d’aquell que va ser poeta, escriptor, artista, apotecari, un alquimista modern, una figura que aconsegueix transcendir el temps i que deixa petjada en forma de llibres i d’objectes que al meu entendre –seria una hipòtesi– ens fan pensar en els interrogants que hi ha darrere de les idees.
Pau Echauz, periodista
Viladot i Sió
La relació de l’apotecari de Riella amb la revista Sió va ser intensa i extensa. Ell, juntament amb altres personalitats de la vila, va ser un dels fundadors de Sió que eixí al carrer el mes de març de 1964 sota l’aixopluc de l’Ajuntament i la benedicció de les forces eclesiàstiques. Un grup de prohoms agramuntins van impulsar el butlletí d’informació mensual amb la intenció de plasmar les inquietuds culturals i locals del moment. En el primer número, de només 8 pàgines, aparegué el primer article de Guillem Viladot: Cree alguien en los poetas?
JP
Només parlar
–Les cinc de la tarda, l’hora de la mort del torero, Pep.
–Les cinc de la tarda és una hora especial. Recordo...
Érem a la masia Isidori, havíem dinat molt saborosament i el Guillem i jo vam sortir a l’era, a passejar lentament entre els rodets de pedra coronats amb les primeres ferralles que ell hi encastava per crear nous objectes .
–Què deies que recordaves? –va fer ell, intrigat.
Josep Vallverdú
Diumenge de Rams
El ritual dels diumenges de Rams dels anys d’infantesa començava de bon matí anant amb el pare i el meu germà petit a la Masia del Clot de Bandera a escapçar-hi dues branques de llorer, per guarnir-les amb lluents llaçades de colors i deliciosos caramels de xocolata que la mare ja tenia a punt, i portar-les a beneir a una plaça de l’Església plena de gom a gom. La benedicció d’aquell any fou diferent. Un personatge, amb una elegància inusual i subjectant una càmera fotogràfica no gens fàcil de veure en aquells temps, em va demanar si podia fer-nos una fotografia amb aquells dos rams tan engalanats i allunyats de les habituals palmes (nenes) i palmons (nens).
Bernat Solé i Barril
Veïns de l’origen
Aquest any es commemora el centenari del naixement de l’escriptor i poeta visual agramuntí Guillem Viladot. Ja s’han dut a terme un munt d’actes: conferències, muntatges teatrals, xerrades, exposicions... en què polítics i experts literaris han lloat la seva trajectòria artística. Ara, però, serà el poble d’Agramunt qui li retrà un sentit homenatge.
Ricard Bertran i Puigpinós
Didàctiques sobre Guillem Viladot (2)
El curs 2008-2009, després d’un interval de set anys i quan ja s’havia creat i consolidat la Fundació Guillem Viladot, d’acord amb el gerent i la presidenta, Montserrat Felip, es va tornar a posar en marxa un grup de treball de l’institut Ribera del Sió per elaborar materials didàctics. La intenció era que la Fundació assumís la publicació i divulgació de noves propostes didàctiques i es pogués portar de forma regular els nostres alumnes a Lo Pardal per conèixer i treballar l’obra del poeta de Riella. També teníem el suport del Centre de Recursos de l’Urgell i de l’ICE de la UdL.
Ramon Bernaus i Santacreu
Viladot i la novel·la
L’apotecari de Riella va tocar moltes tecles literàries. La novel·lística en va ser una. En aquest sentit hom pot parlar de divuit novel·les publicades amb característiques diverses i resultats diferents. La concepció de l’obra viladotiana, mitjançant el trencament d’esquemes que Guillem aplicava en la confecció de la seva obra en general i de la confecció de les novel·les en particular, li va ser una dificultat afegida a l’hora de publicar-les.
Joan Puig
Guillem Viladot, a la Universitat
Es volia poeta objectual i la seva poesia més que materialitzar-se en formes i mots es materialitzava amb objectes i formes. Va pujar als darrers vagons del tren de les avantguardes, per la qual cosa va realitzar la seva obra a la frontera entre la literatura discursiva i el món del grafisme, i el resultat no va ser altre que la poesia objectual. A la base del seu pòsit teòric, el llenguatge: els llenguatges.
Carme Vidal
Didàctiques sobre Guillem Viladot (i 3)
Al grup de treball del curs 2010-2011 vam ser catorze ensenyants implicats. Les primeres propostes estaven pensades per a alumnes d’Educació Primària i ESO.
Ramon Bernaus i Santacreu
Viladot i la premsa escrita
Durant tota la seva carrera literària Guillem Viladot va col·laborar regularment en mitjans escrits, tant locals com nacionals. És més, abans de publicar el recull de narracions curtes amb què inaugurava la seva prolífica trajectòria literària, Viladot ja feia anys que publicava en diferents mitjans de comunicació de l’àmbit lleidatà.
Josep Bertran Mitjavila
Un mite, per exemple: Riella
I
Estimada Junna: Què és Riella? I tu m’ho preguntes?, mentre la llum de la teva mirada dibuixa la resposta més diàfana... Riella ets tu: inabastable com la realitat endemés d’haver agregat tot allò que imaginem o podríem arribar a somiar. Has de tenir present que reduir un mite a l’envergadura d’una proximitat és empetitir-lo amb uns límits que no cal imposar-nos.
Xavier García
El fons documental de Guillem Viladot
Després d’un intens treball i mercè a la vinculació de la Diputació de Lleida en aquest projecte, com a responsable del seu Servei d’Arxius, Estudis i Informació, tinc ganes de fer-vos partícips que l’inventari de la documentació rebuda o generada per Guillem Viladot al llarg de la seua trajectòria artística i professional ha conclòs de manera satisfactòria.
Teresa Ibars
Viladot i la psicoanàlisi
Vaig conèixer el Guillem Viladot l’any 1978 en una exposició. Ens va presentar el Francesc Porta. Jo feia poc que havia llegit la seva novel·la Ricard, sobre un adolescent, i m’havia sorprès molt la finesa i profunditat de la descripció dels sentiments i les emocions d’un adolescent. Per a mi, Guillem Viladot era un farmacèutic que escrivia novel·les, però en cap moment li atribuïa coneixements tan penetrants de psicologia...
Marta Trepat
Guillem Viladot en el record
Malgrat la diferència generacional (Guillem Viladot era just del mateix any que mon pare: un altre de la collita del 22), vaig conèixer-lo i poder-lo tractar amb una certa profunditat, des de mitjan anys 80: jo un barbamec que es llicenciava a la universitat i a la vida, ell una figura que deia de no jubilar-se sinó de la farmàcia. Vam connectar força, sí, i val a dir que en tinc un record molt més amable, alhora que magisterial, que no pas el tòpic de sorrut que l’acompanyava i que encara dura...
Albert Turull
Cervera, agost de 2022
Viladot i Ponent
Quan després dels estudis de farmàcia a la Universitat de Barcelona, Guillem Viladot retornà al poble recent casat, s’integrà a un grup de persones joves de la vila, alguns amics d’infantesa, que com ell tenien inquietuds culturals: Joaquim Felip, Ramon Pera, Miquel Pera, Faust Viladàs, Soldevila (delegat de La Caixa), etc. Van formar una entitat anomenada Junta de Fàbrica per organitzar actes relacionats amb la cultura: la restauració de la capella del Socors (que se sufragà amb petites aportacions de la gent del poble), la restauració de la porta de l’església del carrer Sabateria, l’organització dels segons Jocs Florals d’Agramunt l’any 1953, la recollida de trossos d’aram procedents de les campanes trencades durant la Guerra Civil (per tal de fondre el material i fer-ne de noves), etc.
JP
L’escriptor amic, l’Amic escriptor
Vaig conèixer Guillem Viladot l’octubre del 1992, a la Fira del Torró i de la Xocolata a la Pedra d’Agramunt. En Guillem va organitzar un sopar al qual vaig assistir amb Oriol Pi de Cabanyes, aleshores director de la Institució de les Lletres Catalanes. L’emoció no em cabia a la pell, ja que abans de conèixer al qui des d’aquell moment seria l’Amic escriptor, temps enrere havia estat, sense que ell ho sabés, Escriptor amic.
Teresa Costa-Gramunt, escriptora
Clos Sukkot, Vilanova i la Geltrú,
octubre del 2022
Viladot i l’etern adolescent
No sé per què, essent els meus pares tan amics del Guillem i la Montserrat, jo no en tinc visió fins a la meva adolescència. No tinc ni un sol record del Guillem en tota la dècada dels seixanta ni la meitat dels setanta. En l’arxiu familiar hi ha diverses fotos d’aquesta època, en què estaven amb altres amistats comunes, però no recordo que la seva presència a casa fos de cap manera tan persistent com ho fou a mitjans dels setanta, on fins i tot una temporada venia a dinar a casa, a Lleida, un cop per setmana. Potser als seixanta no tenia tanta facilitat de moviment? Estava més capbussat en la vida domèstica i laboral? Qui sap.
Oriol Porta
Viladot i Lo Pardal
Molts agramuntins es deuen preguntar d’on surt el nom amb què Guillem Viladot va batejar els edificis que alberguen una selecció de la seva obra plàstica. El conjunt de tres edificis conté una gran quantitat de poemes objectuals i poemes visuals i concrets al cor del centre històric d’Agramunt. Aquest espai dedicat a la poesia visual de l’autor va ser, quan es va inaugurar a principis de la dècada dels 90, el primer museu dedicat a la poesia visual de Catalunya, d’Europa i del món, segons paraules del mateix Viladot.
Josep Bertran
Guillem Viladot, una rara avis
Han passat tants anys d’ençà de llavors que no puc certificar amb claredat quan ens vam conèixer amb en Guillem Viladot. Segur que va ser a finals dels anys setanta o principis dels vuitanta del segle passat: tant és, perquè no ve d’un any ni de dos. Com que llavors escrivíem cartes, és probable que algun dia se’n trobi alguna de l’un o de l’altre que ajudi a reconstruir els orígens d’aquella relació que, un cop arrenca, i això és l’important, ja no deixa de créixer fins al final de tot. Recordo, això sí, l’impacte d’alguns dels seus llibres, com ara la novel·la Memorial de na Nona (1983), les delicioses memòries d’una amant de Pla, o bé els llibres de poemes Amor físic (1985) i Urc del cos (1987), uns enfilalls de sonets plens de vida i erotisme en què s’alternen les veus d’ell i d’ella amb un grau de desinhibició inusual. Tots tres van ser publicats per Llibres del Mall, que en aquells anys era la seva editorial i també la meva.
Àlex Susanna
Contribucions de la Càtedra Màrius Torres de la Universitat de Lleida a l'Any Viladot
La Càtedra Màrius Torres té per objectius la recuperació, la preservació, la difusió i l’estudi del patrimoni literari català, especialment el dels segles xix i xx, entenent per “patrimoni literari” el conjunt d’autògrafs (manuscrits i mecanoscrits), publicacions literàries (obres, revistes, etc.) i enregistraments (sonors i audiovisuals) dels textos dels autors. La commemoració de l’Any Viladot ha servit d’estímul a la CMT per a la seva implicació en l’organització, en el marc d’aquests objectius, de diverses accions relacionades amb el poeta agramuntí, com abans ho havia estat la de Màrius Torres (2010 i 2017), Joan Sales (2012), Salvador Espriu (2013), Manuel de Pedrolo (2018), Miquel Lladó (2019) o Joan Barceló (2020). En el cas de Viladot, l’actuació de la CMT s’ha centrat en la recuperació, preservació i difusió a través de la digitalització del llegat, en l’estudi i la difusió a través de diverses publicacions i en la promoció de la investigació a través d’una trobada científica.
Joan Ramon Veny-Mesquida
Càtedra Màrius Torres
Viladot, mil facetes (1988-2022)
No vaig ser un crític estudiós de tota l’obra de Viladot, vaig ser un amic molt proper. Inicialment me’n van interessar les proses curtes, quasi neorealistes, del conjunt que s’ha reeditat recentment Memòria de Riella. Aquelles proses incisives, alhora lluminoses, un poc deformadores de la realitat que, finalment retrataven plenament, eren un goig, el descobriment d’un escriptor robust i alhora tendre, original. Em vaig enamorar d’aquelles primeres produccions en català del recent descobert Viladot, alhora que ell batejava Riella. Tant que li vaig fer un llarg pròleg a Memòria de Riella. Amb les proses del gran volum, Guillem Viladot feia una sorollosa entrada en l’escenari de la nostra literatura.
Josep Vallverdú
Guillem Viladot i el joc de crear
A principis dels 70 vaig fer coneixença d’en Josep M. Figueres1. Ell i una colla de joves estudiants havien engegat una revista poètica de nom Tarot que quinze. El format era prou curiós. Els fulls de la revista amb llurs poemes anaven ficats dins d’un sobre, és a dir, que no hi havia enquadernació. En Figueres em va seduir amb la seva passió per la poesia visual de la qual jo en sabia poc. Cal·ligrames d’en Papasseit i alguna cosa d’en Brossa. Va ser aleshores que, en mostrar interès per aquella poesia, el pare em va parlar d’en Guillem Viladot i de l’amistat amb ell.
Ignasi Roda Fàbregas
Viladot i Riella
Riella, mirall literari viladotià, reflex d’un passat viscut, història d’un infant que trescà pels coberts d’una vila antiga i pels camins amb timons i lledoners d’un mas a mig aire de la Serra. Riella, topònim fictici que ha traspassat límits i ha quedat fixat en els prestatges de la literatura al costat de Vilaniu, Sinera, Macondo i tants altres. Riella, paradís patit, paradís enyorat, paradís perdut. I paradís retrobat a base de la reconstrucció i la ficció de l’apotecari poeta.
Joan Puig
Viladot, el coratge
Davant la perspectiva de parlar de Viladot en el moment del seu pas a la immortalitat i el record, se m’acut un concepte, el de coratge. No pas, o no només, el d’haver mort amb silenciosa dignitat, sense escarafalls barrocs, ni d’haver viscut entre el risc, la ploralla i la rialla, que aquesta seria comesa de tots; el coratge de Guillem Viladot ha estat de viure en línia recta, de viure aquesta dreturança molt endins, amb fidelitat i una irònica elegància que copsàvem tothora els íntims.
Josep Vallverdú
Carta a l’Eloi Vallverdú sobre Guillem Viladot
Carta inèdita, llegida el 18 de desembre a la Seu Vella de Lleida en els Premis Literaris Vallverdú- Màrius Torres. Jo vaig fer per a l’ocasió una carta per al meu fill, que el Guillem estimava com un oncle fascinat.
Josep Vallverdú
Sió va publicar dins l’apartat Som a Riella quaranta-nou capítols de les Ultramemòries de Guillem Viladot. Però el projecte restà inacabat a causa de la seva precipitada partença. Els darrers capítols ja van aparèixer amb posteritat. No obstant això, hem trobat entre la paperassa de la fundació de Lo Pardal, un capítol i mig més que l’apotecari havia deixat escrits: el cinquanta i la meitat del cinquanta-un. També entre els papers conservats hi ha diferents llistats de possibles capítols que en un moment o altre havia considerat incloure (o posteriorment rebutjar) en les Ultramemòries. Ara, la nostra revista ha cregut interessant donar a conèixer aquests capítols inèdits per a gaudi dels lectors i reconeixement envers el propi Viladot.
L’Opus Dei
Som a Riella
Ultramemòries
Capítol L.
L’ambient dels anys quaranta servava una forta càrrega de religiositat. La victòria no havia estat tant dels militars revoltats com de la clerecia que els havia beneït atorgant-los naturalesa de croada. Les parròquies en general i un nombre llarg d’associacions (Congregació Mariana, Apostolat de l’Oració, Apostolat de Presons, Acció Catòlica, Adoració Nocturna, Propagandistes, etc.) treballaven per la recuperació o regeneració espiritual del país.
Guillem Viladot
Certamen literari-artístic-artesà
Som a Riella
Ultramemòries
Capítol LI.
El 19 d’agost de 1951, la premsa se’n feu ressò amb aquestes paraules: “Agramunt, villa florón de nuestra estimada Lérida, por su laboriosidad y grandeza arquitectónica...”. Una colla d’amics ens vam erigir, per generació espontània, en capdavanters de l’activitat cultural del poble. Érem mossèn Ramon Escué, els germans Pera, en Marià Jolonch, en Joaquín Felip, en Faust Viladàs, jo i algú més. Ultra conferències, exposicions i la Junta de Fàbrica dedicada a la restauració del temple parroquial, l’estiu de 1951 vam organitzar un Certamen literari artístic artesà.
Guillem Viladot
No hi ha cap comentari
Comenta aquest article
Informa sobre aquest comentari