Actualment, el món de l’educació travessa un moment especialment delicat. Malgrat les inversions importants en programes d’innovació, robòtica i programació, les aules continuen arrossegant mancances estructurals que afecten directament la qualitat de l’ensenyament i l’atenció a l’alumnat.

En els darrers anys, s’han destinat molts recursos econòmics a la incorporació de tecnologia als centres educatius. Projectes vinculats a la robòtica, la digitalització i el pensament computacional han ocupat un lloc central en les polítiques educatives. Tanmateix, aquesta aposta no sempre ha anat acompanyada del que realment és imprescindible: recursos humans suficients per atendre la diversitat i les necessitats reals dels alumnes.

En aquest context, el decret d’escola inclusiva posa sobre la taula una realitat incontestable: les escoles necessiten més professionals —docents, educadors, vetlladors i especialistes— per garantir una atenció adequada a tot l’alumnat. Sense aquest suport, la inclusió corre el risc de quedar-se en un principi teòric difícil d’aplicar en el dia a dia de les aules.

A més, molts docents alerten que l’alumnat arriba cada vegada amb més dificultats d’atenció, sovint poc sostinguda en el temps. L’ús intensiu de pantalles des de ben petits sembla haver tingut un impacte directe en la capacitat de concentració, així com en l’accés a la lectoescriptura, un procés que esdevé cada cop més complex i ple d’obstacles per a molts infants.

A aquesta situació s’hi afegeix el malbaratament de recursos econòmics en materials que, en molts casos, no responen a les necessitats reals de les escoles, especialment a les d’educació primària. Robots educatius, kits de programació o dispositius digitals s’acumulen en armaris o sales específiques sense un ús regular, sovint per manca de temps, formació o adequació a l’edat de l’alumnat. L’opinió de gran part dels docents coincideix que aquests diners podrien tenir un efecte molt més positiu si es destinessin a reduir ràtios, incorporar més personal de suport o reforçar l’atenció individualitzada, especialment en els primers cursos, on es construeixen les bases de la lectoescriptura i de l’aprenentatge futur.

L’educació no pot continuar avançant a cop de projectes puntuals ni de modes pedagògiques. Les escoles no necessiten només tecnologia ni discursos benintencionats, sinó temps, recursos humans i estabilitat. Cal escoltar les veus dels mestres, que cada dia sostenen les aules amb professionalitat i vocació, sovint en condicions límit.

Si volem una escola realment inclusiva, cal assumir que la inclusió no és gratuïta ni improvisable. Requereix inversió, planificació i compromís polític a llarg termini, lluny dels calendaris electorals. Apostar per l’educació és apostar pel futur col·lectiu, i això implica decisions valentes, coherents i sostingudes en el temps.

Perquè sense mestres cuidats, escoltats i acompanyats, cap innovació no serà suficient.