Editorial

La situació actual del català presenta una paradoxa inquietant: cada vegada més gent el coneix, però cada vegada és menys present en l’ús quotidià. A les aules, als carrers, a les xarxes i fins i tot a les institucions, sovint queda reduït a una llengua que s’entén, però que no sempre es parla. Aquesta distància entre coneixement i ús és un senyal clar d’un retrocés que ja no es pot ignorar.

Darrerament ha aparegut la idea que el català ha de ser la “llengua amable”: una llengua tan oberta, flexible i acollidora que sembla capaç de tot… excepte del petit detall de ser utilitzada. Sense imposicions, és clar, perquè qualsevol mínim criteri d’ús ja se sap que és una amenaça de primer ordre. La gran pregunta és si això implica una llengua que renuncia a ser necessària o una que s’adapta amb tanta entrega que acaba dissolent-se discretament, sense fer soroll. O potser, en el millor dels casos, una llengua que acull a tothom amb un somriure mentre espera, amb una paciència infinita, una reciprocitat que sempre sembla estar a punt d’arribar, però mai no acaba de fer-ho.

Però tranquils, que des de les administracions ja s’ha trobat la solució definitiva: la creació del regidor de política lingüística, una figura que arriba per posar ordre en allò que, evidentment, no s’ha pogut resoldre amb dècades de lleis, plans i bones intencions. Tot plegat s’ha presentat amb la Guia per a l’elaboració de plans locals d’impuls al català i el document 40 propostes per a l’acció, dues eines que, pel seu nom, ja transmeten aquesta sensació tan reconfortant que ara sí, aquesta vegada, segur que serà la bona. Una nova bateria d’instruments destinats a reforçar l’ús social del català des de l’àmbit municipal, perquè si alguna cosa no ha funcionat fins ara, evidentment era la manca de guies i de propostes numerades.

Ara bé, què fem els catalans? Com actuem davant les persones migrants? La primera reacció és canviar automàticament al castellà. És, oficialment, un gest de cortesia; una mostra d’amabilitat gairebé heroica, que pressuposa que la persona en qüestió segurament no podrà, no voldrà o no caldrà que aprengui català. I si algú gosa qüestionar aquest automatisme, sempre es pot recórrer al debat sobre si això és empatia o, potser sense voler-ho, una forma de microracisme lingüístic.

Perquè una llengua no desapareix de cop. Es va retirant silenciosament dels usos quotidians, fins que un dia descobrim que ja no hi és on abans era natural. I potser aleshores serà massa tard per lamentar-ho. Per això, parlem-lo sempre i a tot arreu, mentre encara és evident, i no només quan ja en notem l’absència.