Editorial

Catalunya viu una crisi silenciosa però persistent en el seu transport públic. No és una crisi sobtada, sinó el resultat d’anys de poc finançament, manca de planificació estratègica i una gestió fragmentada entre administracions. El resultat és prou conegut pels usuaris: trens antics, avaries constants, retards estructurals i infraestructures que no responen a les necessitats del segle XXI.

El cas de Rodalies de Catalunya és paradigmàtic. Les incidències recurrents, les línies saturades i el material mòbil envellit han erosionat la confiança dels ciutadans en un servei que hauria de ser vertebrador del territori. Tot plegat contrasta amb el discurs institucional que aposta per la mobilitat sostenible i la reducció d’emissions.

Més enllà de Barcelona i la seva àrea d’influència, la situació encara és més preocupant. El transport públic interurbà per carretera és irregular, amb freqüències escasses i horaris poc adaptats a les jornades laborals o acadèmiques. Moltes comarques pateixen una clara desconnexió interna: és relativament senzill arribar a Barcelona, però extraordinàriament complicat desplaçar-se entre capitals de comarca veïnes.

Aquesta realitat es fa evident en municipis com Agramunt. La vila està connectada amb Tàrrega, Lleida i Barcelona, fet que en aparença podria semblar suficient. Però la mobilitat quotidiana no es limita a aquests eixos principals. No hi ha opcions pràctiques per arribar a capitals de comarca properes o a poblacions amb forta activitat econòmica i de serveis com Guissona. Les freqüències són inexistents o poc útils, i els trajectes requereixen combinacions inviables.

La conclusió és clara: si vius a Agramunt, necessites un vehicle privat per moure’t amb autonomia real. El cotxe deixa de ser una opció i es converteix en una obligació. Aquesta dependència no només incrementa la despesa familiar, sinó que també accentua desigualtats (especialment entre joves, gent gran i persones amb menys recursos) i contradiu frontalment els objectius de sostenibilitat que les administracions proclamen.

Però la problemàtica no acaba aquí. La xarxa viària, que hauria de compensar les mancances ferroviàries, tampoc es troba en condicions òptimes. Un exemple evident és el tram de l’A-2 entre Cervera i La Panadella, amb un ferm degradat i trams que fa anys que reclamen una intervenció integral. Aquesta via és un eix estratègic per a les comarques de Ponent i la connexió amb l’interior del país, però el seu estat no reflecteix aquesta importància.

Cal entendre que la mobilitat no és només una qüestió d’anar i tornar de Barcelona, sinó de connectar pobles, capitals de comarca i pols econòmics propers. Sense aquesta mirada global, municipis com Agramunt continuaran vivint a mig camí entre la connexió formal i l’aïllament pràctic.

La mobilitat és un dret i una eina de progrés. Si volem un país equilibrat, sostenible i cohesionat, el transport ha de deixar de ser una promesa ajornada i convertir-se en una prioritat real.