Editorial

Cinquanta anys després de la mort de Franco, el calendari assenyala una data que ja no fa soroll, però que encara ressona. Hi ha silencis que pesen més que les paraules, i el del 20 de novembre de 1975 és un d’aquests: un punt suspensiu en la història, un instant en què el país va contenir l’alè sense saber ben bé què passaria a partir d’aquell moment.

Aquell dia, molts ciutadans  van viure un cúmul d’emocions difícils d’oblidar. Per a alguns, va ser un moment d’alleujament profund, com si finalment s’obrís una escletxa cap a un futur més lliure. Altres recorden el silenci estrany que omplia els carrers, barreja de prudència i esperança continguda després de dècades de repressió. A les llars, la notícia arribava per la ràdio o la televisió en blanc i negre, i sovint es compartia amb una mirada discreta entre familiars. Aquell dia, tot i la incertesa, molts catalans van sentir que començava un temps nou, ple de possibilitats que fins llavors semblaven inimaginables.

En aquestes mateixes pàgines de Sió us oferim una selecció de testimonis d’agramuntins i agramuntines que van viure aquella data. Infants, joves i adults d’edat més avançada hi comparteixen els seus records: d’escola, d’universitat, de la feina i fins i tot del servei militar. Els dies de vacances forçoses, les llàgrimes d’Arias Navarro, les converses al Casal o alguna celebració amb cava dibuixen el clima del moment. De ben segur que molts dels nostres lectors s’hi sentiran reflectits.

Avui, amb la perspectiva que donen els anys, recordar la mort de Franco és també recordar el valor i la persistència de totes aquelles persones que, malgrat el context hostil, van mantenir viva la voluntat de llibertat i democràcia. La memòria d’aquell moment no ha d’esdevenir només un exercici històric, sinó un recordatori del que suposa viure sense drets i del preu que es paga per recuperar-los. I d’això, els catalans, en sabem un niu.