Editorial

El número de setembre de Sió ens ofereix una mirada privilegiada a dos dels moments més transcendents d’aquest mes: la Festa Major i la diada de l’Onze de setembre. Si us hi atanseu amb serenitat, potser us trobareu reflectits en alguna de les moltes fotografies que  il•lustren el seu interior, com a testimonis d’una tradició que perdura. La Festa gran s’ha desplegat amb esplendor i amb una gran participació, omplint els carrers d’alegria col·lectiva. Però, com celebrem els agramuntins la diada nacional de Catalunya? Quina és la manera en què el nostre poble expressa la seva identitat?

Si ens fixem en l’acte de la vigília, la caminada i la posterior cerimònia que té lloc dalt del Pilar d’Almenara, sembla que aquests moments ja no susciten el mateix interès que en altres èpoques, quan el ressò de la festa ens interpel·lava amb més força als vilatans. Potser ha arribat el moment de reinventar-nos, de capgirar la mirada i transformar aquesta cita en una festa més accessible, més propera a tothom. A qui escaigui, seria bo explorar nous camins, trobar alternatives més participatives i populars per a properes edicions.

Però si alguna cosa ha experimentat una veritable transformació en la manera de viure la diada és, sens dubte,  la participació en les manifestacions. En els anys que precediren i seguiren l’eco del primer d’octubre, aquestes jornades s’omplien de vida i de sentiments, convertint-se en una onada indomable de veus que s’alçaven amb força i esperança. Autocars plens de veïns i veïnes marxaven cap a Barcelona, portant la força d’un poble que no oblida ni renega la seva veu, sinó que la reivindica amb passió i fermesa.

Havíem somiat amb la proclamació de la independència com a fita definitiva, i ara ens trobem lluitant perquè la llengua catalana sigui vehicular a l’escola, sense que cap tribunal de justícia ens ho negui ni ens imposi murs de legalitat. On són tots aquells polítics que, amb veu ferma, ens parlaven de l’estructura d’un nou país, i asseguraven que la majoria independentista al parlament era el nostre escut i la nostra força indestructible? Nosaltres, els catalans, necessitem nous líders amb l’esperit de la veritable valentia: valents sense por de somiar, desacomplexats davant de les ombres del present, capaços de mirar més enllà del neguit i de forjar nous projectes que ens il·lusionin.