Editorial

Costa d’imaginar el que pot ser perdre un familiar per culpa d’una tempesta extrema. Fa esfereir. Les imatges de les devastadores conseqüències de la DANA han deixat una profunda empremta en tots nosaltres. Per desgràcia, els agramuntins ho sabem prou bé i aquests dies ens ha retornat a la memòria la rovinada del 2015. Un record dolorós, sens dubte.

“Sols el poble salva el poble” és una consigna que s’ha sentit i escrit arreu des de la tragèdia ocorreguda el passat 29 d’octubre al País Valencià. Descriu la mobilització de la població civil que ha desbancat la incompetència de les autoritats polítiques. Han estat milers les iniciatives privades que han sorgit per ajudar els valencians. Sense anar més lluny, a casa nostra l’associació “Acció pels Pobles” ha fet un treball meritori en recollir i portar material de socors als afectats per la tempesta DANA. Gràcies a la col·laboració d’individus anònims i altres iniciatives locals, s’han pogut aconseguir recursos essencials per ajudar les persones afectades.

El que tenim clar ara mateix és que la política valenciana (i de retruc l’espanyola) és un fangar. És trist veure com en un moment de crisi, les garrotades entre els polítics d’un i altre color acaparin l’atenció mediàtica. Qui havia de posar en alerta la població? Com és possible que fallés TOT? Mentre la gent amb l’aigua al coll rebia una alerta inútil, el president valencià feia la digestió en el reservat d’un restaurant. Les dades no ens acaben de quadrar. Tampoc la imatge d’un president amb l’armilla dels cossos d’emergència o un rei vestit de militar talment a punt d’anar a la guerra. I quan hi van anar van haver de marxar amb la cua entre cames, ben enfangats però amb les botes netes.

En moments així cal reivindicar uns mitjans de comunicació locals que aporten una informació ràpida i precisa, fan connexió comunitària i són una font de difusió d’alertes i consells. A Catalunya n’estem ben nodrits ja que existeix una important xarxa de comunicació local, mentre que els nostres veïns valencians estan mancats d’aquest recurs i han hagut de tirar de xarxes socials.

 I davant de tot això, la tragèdia, les vides perdudes, els somnis esmicolats, arrossegats per una aiguada immisericorde. Però també I’esperança; perquè sí, perquè després de tot la gent ha respost i respondrà. Potser l’únic que necessitem és que aquesta casta, establerta i assedegada de poder marxi i qui vingui al darrere almenys no ens enganyi.

^{Sió 729. Novembre 2024}