Editorial

Aquest ha estat un agost atípic.
Si bé els termòmetres han pujat tal com s’espera en un mes com aquest i han passat unes quantes onades de calor, ha estat la política catalana la que ha captat tota l’atenció mediàtica fins al punt de truncar les vacances dels principals comunicadors d’aquest país que van haver de tornar a corre-cuita.
Tot començava amb el retorn de l’exili de la secretària general d’ERC, Marta Rovira, el passat mes de juliol. Segons sembla, la seva tornada responia a un anhel per “acabar la feina començada i refer la unitat  independentista”. Però tot va acabar anant per un altre camí. Després de negociacions amb el PSC, l’executiva d’ERC ratificava el  seu “SÍ” a investir com a president de la Generalitat Salvador Illa. Les bases foren consultades i s’alinearen amb la direcció del partit.
Si bé ens volien fer combregar amb rodes de molí fent-nos creure que l’acord era bo per al país i que ens acostava més a la independència, els fets són els que són: el partit de Macià i de Companys ha investit el president del 155, de la repressió, de la unitat nacional espanyola i de l’ordre constitucional. I tot això sota el paraigua de la promesa
d’un finançament singular per a Catalunya, acompanyat d’un sí en guàrdia o un sí vigilat.
La cirereta del pastís la va posar el president Puigdemont. Ens va fer anar de corcoll a tots, tant als presents a l’Arc de Triomf com als que, entre remullada i remullada, estàvem amb l’orella enganxada a la ràdio. Després d’un breu discurs i com si d’un truc de màgia es tractés, va esfumar-se. Un ventall de teories van començar a circular sobre les vertaderes intencions de Puigdemont; però el que és innegable és que s’havia d’evitar la imatge d’un president de la Generalitat detingut per la pròpia policia catalana.
Salvador Illa ha esdevingut el 133è president de la Generalitat i amb ell la mort del procés. Caput! Ha fet un “nyec” molt viladotià. Davant tan desolador paisatge que ens han deixat els polítics del procés, no és senzill dir cap a on caminarà l’independentisme. Tanmateix, ara cal passar el dol i fer foc nou; després, tornar-hi i tornar-hi.
La gent de Sió també hi tornarem.

^{Sió 726. Agost 2024}