El brogit dels telers se sentia tot el dia, però es magnificava cap al tard quan els sorolls ambientals minvaven. Tanmateix, aquella remor no em molestava gens, ben al contrari. M’acompanyava. M’acotxava. Em feia de cançó de bressol fins que les parpelles se’m tancaven.

L’onada bat contra la roca, es retira i hi torna. Impetuosa, incansable. L’ànima del mar, arrauxada, emergeix de les profunditats i prova de penetrar el penya-segat que bruscament l’atura. El seu brogit m’arriba a batzegades rítmiques cada pocs segons en les hores mortes de  la tarda, mentre llegeixo una novel·la o teclejo a l’ordinador.

…

^{Sió 731. Gener 2025}